La nostra demarcació
L’Enginyer Alberto Oñate
Alberto Oñate Martinez (València 1912-1975). Enginyer de camins, canals i ports, després de cursar els seus estudis a València es va doctorar, en 1934. Exercix diversos càrrecs dins del Ministeri d’Obres Públiques a València; destaca la seua activa participació en la redacció de l’anomenada solució Sud o Pla Sud, consistent en la derivació del llit del riu Túria a unes àrees exteriors de València, després de la riuada de 1957. A més, com a Enginyer municipal, va dedicar anys de la seua vida a altres aspectes de la ciutat de València com a entitat urbana i els seus problemes més importants.
El Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, va sol·licitar al febrer de 1979, que es retolara un carrer en memòria d’aquest personatge. El rètol fou autoritzat per decisió municipal en 1979.
Enginyer Vicente Picho
Vicente Pichó, Enginyer, sigué l’autor, junt amb l’arquitecte municipal de València, Francisco Mora, del primer projecte urbanístic de l’eixamplament, dut a terme en la ciutat de València, en 1907.
Des de la seua situació de Projecte el carrer va rebre el rètol actual per decisió municipal de desembre de 1978.
Poeta Ricard Sanmarti
Ricardo Sanmartín Barques (València 1888-1974). Va estudiar en l’Escola d’Artesans, i als onze anys va entrar d’aprenent en un taller d’orfebreria en plata i or, exercint la professió d’argenter tota la seua vida. Va col·laborar en programes de festes, revistes Vicentines i en la premsa diària, on va destacar com a poeta líric i autor dramàtic. Va ser un dels fundadors de la revista fallera Pensat i Fet, i director de la mateixa durant cinquanta anys, des de 1912 fins a 1972, l‘única que es va editar sempre en valencià. Va publicar un Goig, Sant Eloi, Rècord Eucarístic, i quatre llibres de versos. Va crear l’editorial Lletres Valencianes, va estar sempre vinculat a la societat El Rat Penat de la que sigué president de la secció dels cursos de Llengua Valenciana. Des de la seua anterior situació de en Projecte, el carrer va rebre l’actual rètol per un acord municipal d’agost de 1975.
San Columbano
El celta és viatger per naturalesa: com a marí o com a missioner. Açò no s’ha d’oblidar quan s’intenta seguir el “pelegrinatge per Déu” de Sant Columbano, el més gran dels monjos irlandesos. Nascut cap al 525 o 530 i format en Bangor pel rigorós Sant Gomball, va creuar el Canal de la Manxa amb un grup de monjos entorn l’any 590. El seu objectiu era l’evangelització de les regions veïnes al Mosa i al Rin. Després d’haver recorregut durant catorze anys el nord-oest de la Gàl·lia, es va establir en Luxeuil de Borgonya. Si s’ha de fer cas de la Regla que va redactar, i encara més al seu cèlebre Penitencial:
Camí Farinós
Important artèria de comunicació amb les alqueries i els poblats marítims per l’horta, fins a l’any 1995, que va ser modificat per les obres de la Ronda Nord.
Mentres es prenien les fotografies dels noms dels carrers, observem una curiositat i diríem que poc habitual. Apareixen dos plaques com a denominació del carrer, realment no sabem com dirigir-nos per a enviar una carta al Camí de Farinós o Avd. Valladolid, açò ens fa reflexionar i pensar que tenim un carrer amb dos noms. Ens fa diferents.
Avinguda Valladolid
És una ciutat espanyola situada en el centre de la Comunitat de Castella-Lleó. Pertany a la regió històrica de Castella, que va ser seu de la cort imperial espanyola. Limitada geogràficament amb les següents províncies, al sud-oest amb Salamanca, al sud amb Àvila, al sud-est amb Segòvia, al Nord-oest amb Burgos i Lleó, al nord amb Palència i a l’Oest amb Zamora.
Els habitants de Valladolid són coneguts com “Val·lisoletans o “Pucelanos”, hi ha dos termes per a denominar a esta ciutat.
Els historiadors i investigadors asseguren que són simples suposicions, però han entrat en el cor del poble i ningú dubte de la seua veracitat.
La història diu que en el segle XV, uns val·lisoletans anaren amb les seues hosts a França per a lluitar junt amb Juana d’Arc contra els anglesos, també coneguda com “La donzella d’Orleans”. En francés donzella es diu “pucelle” i en castellà en aquella època la paraula era molt pareguda a “pucela”. A partir de llavors van començar a cridar-los pucelanos i d’ací es diu l’epònim.
El professor de la universitat de Valladolid, el senyor Celso Almiña, té la seua segona teoria: Valladolid es troba en un vall i esta regat pel riu Pisuerga, l’Esgueva, el Duero i també es pot afegir el Canal de Castella. Per tant és una tolla en mitat d’un entorn sec, esta tolla bé es pot cridar “toll” i de toll “pucela”.
Massalfassar
La població de Massalfassar de l’antic Regne de València, va fugir de la Comunitat Valenciana, pertany a la comarca de l’horta, al partit judicial de Sagunt i al Jutjat del districte de Massamagrell, comptant amb el seu propi Jutjat de Pau, Registre Civil i Eclesiastics.
Esta població dista de València uns 12 quilometres, i té una extensió de 2´8 quilometres cuadrats de terme municipal. Posseix els barris de Rafalet i Vistabella, que es troben enclavats dins del terme de València.
La configuració d’esta població és completament plena, del periode Holocé i forma un bloc constituint un des junt a la platja.
El clima és totalment mediterrani amb una càlida situació dins de la població.
Federico Mistral
Federico Mistral (1830-1914), un poeta provençal que va escriure en la seua llengua vernacla i que va tindre el trist honor de compartir el Premi Nobel de Literatura el 13 de Novembre de 1904 amb un dels dramaturgs més deplorables que va parir la mare Espanya: el senyor José Echegaray, il·lustre matemàtic, banquer i melodramàtic a qui Déu tinga en el seu sant regne. Alfons XIII li va entregar el diploma i la medalla en 1905. El Rei li va concedir també el Toisó d’Or.
Carrer Francesc Martínez
Realitzador de retaules i daurador, així com pintor, i va tindre la distinció de ser notari de la Inquisició. Moltes de les seues obres són conegudes i moltes romanen sense ser catalogades. És millor conegut per haver daurat el gran Retaule dels Reis en la Catedral de la ciutat de Mèxic en 1736-37 i pel seu treball en retaules i pintures en l’Església de Regina Celi també en la ciutat de Mèxic. La seua producció sobre coure és mínima, limitada a uns quants escuts de monja.