Senyes d'identitat
L’Escut
Després de deu propostes presentades, la idea de l’infantil Pedro Jesús Martínez Rubio, es va aprovar el dia 28-07-82, per la directiva i junta general, l’escut que seria el nostre senyal d’identitat. Com es pot observar els motius són típicament valencians: el Micalet de la Seu de València, La Palmera del Mediterrani, La Paella, el plat típic valencià, El Rata penada i un utensili de l’horta, La Falç o Corbella, senyals que estan desapareixent, algunes d’elles, del nostre al voltant.
Les barraques, vivendes típiques de l’horta de València, construides amb rajoles d’atovó (fang i palla), amb el pas del temps han anat desapareixent com l’horta que ens rodejava no fa molt. En el Camí de Farinós, enfront de l’autovia d’eixida cap a Barcelona, es troben dos barraques i estan juntes com en l’escut de la falla, no les prendria com a element central el xiquet Pedro Jesús per al seu disseny?
Fa poc, i fruit de la nostra investigació, i per descomptat, en part de casualitat, ens assabentem que a la nostra falla se la coneixia afectuosament com “la falla de la corbella” en cercles fallers, pareix que esta ferramenta de treball dels llauradors de l’horta només la tenim nosaltres en el nostre escut. Ens sentim orgullosos amb els simbols que ens identifiquen com a falla.
Les Insignies
La insígnia és la reproducció del nostre escut, el seu disseny, colorit i grandària ha canviat al llarg d’aquests 25 anys.
La primera insígnia va ser un esmalt que era l’escut tal com s’havia dissenyat.
L’any 1986 es va fer una insígnia que era de forma circular amb l’escut en un fons blanc.
La següent insígnia es va fer l’any 1988 i aquesta vegada es va fer amb relleu i de color daurat, les reproduccions en plata se’ls otorgà a les falleres majors i als presidents, i com a excepció als fundadors d’esta comissió qué han estat açí al llarg dels vint-i-cinc anys ininterromputs, Teresa Durá Flor, José Maria Gaspar Pérez i Vicente Monros Lorente.
L’any 1992 a la insígnia se li afig el bunyol de plata, que ens és concedit per Junta Central Fallera pels 10 anys d’existència consecutiva de la falla, en este mateix any es fa la insígnia commemorativa amb un 10 en lloc del buñol.
Per fi l’any 1997 es realitza la insígnia que encara seguix en vigor, realitzada en relleu i en color.
Els Estendards
L’estendard que esta comissió va tindre per primera vegada, va ser brodat l’escut damunt d’un fons de color blau fosc, en el que apareix en la part de baix, la paella valenciana, dels seus costats ixen dos flames de foc, en un costat está la palmera, en el centre les barraques valencianes amb la corbella i en l’altre costat el micalet, i en la part superior l’escut de València coronat pel rata penada.
Posteriorment l’any 1986 es realitza l’estendard de la comissió infantil amb el mateix color de fons, amb la data brodada en la seua part posterior.
Les recompenses de J.C.F.
Esta comissió a titol col·lectiu, té en possessió dos de les quatre recompenses que atorga la Junta Central Fallera i que regixen el Reglament Faller per a les comissions infantils i majors. Estes ens han sigut atorgades en els anys següents:
Any 1992: Distintiu d’argent / Bunyol d’argent
Any 2002: Distintiu d’Or / Buñol d’Or
La Real Senyera Coronada
La Senyera, concedida a la Ciutat e Regne de València per Pere II en l’any 1377.
Es la bandera propia dels valencians, comunament nomenada Senyera.
Esta formada per un pany de tela de 4 franges horizontals roges, franquejades per 5 franges horizontals grogues a les vores, una franja transversal que talla o delimita fins a on van eixes franges, esta ultima vertical és de color roig en pedres fines brodades, i a continuació, fins el màstil una franja blava ostensiblement més ampla per albergar en sa interior una corona finament brodada en fil d’or i joies. Rematant el màstil ens trobem un ielm en la seua corona i damunt un Rat Penat d’argent.
Este gran Rat Penat fon redúit en sa remodelacio de 1534, i és el que li donova nom a tota la senyera antigament pel poble Lo Rat Penat.
La Senyera lluia en les naus que armava la Diputació, i cada ciutat real conforme a les seues possibilitats participava aportant naus a la flota del Regne quan les circumstàncies així ho requerien, perque en tot temps hi havia una vigilància costera.